Sabir

Si mai m’he parat a pensar com vaig aprendre les dues llengües que parlo des de petita, les he visualitzat com dos carrils independents que avançaven en paral·lel. Un procés net, endreçat i equitatiu. El mateix procés en la meva filla demostra una realitat oposada. Res de carrils: la llengua emana d’ella com una massa bastarda, un garbuix de retalls i síl·labes que enganxa a base d’intuïció. Als termes inventats que són patrimoni de la infantesa —el mercat és la compreria, per mencionar el meu preferit— se li han d’afegir els mots híbrids que esquitxen les dues llengües que fa servir habitualment. En castellà, el techo es converteix en suestro i l’ombligo en melico; en català no cau una tempesta sinó que està pluviend. El nen odiós que monopolitza el gronxador no se’n vol anir (anar+ir), i així fins a un llarg etcètera.

Per a l’oïda poc entrenada, la seva parla pot sonar a aiguabarreig incomprensible. Però si pares atenció el conjunt fa sentit, de la mateixa manera que després d’uns dies a Itàlia se’t comença a revelar la lògica interna de la llengua. Els seus mots Frankenstein podrien existir sense problema en alguna iteració del llatí. Com ara el sabir, la barreja bruta de llengües romàniques i àrabs que utilitzaven els mariners del Mediterrani per entendre’s entre ells.

Ja havia començat a escriure aquest text quan l’educadora de l’escola bressol va aixecar una cella i em va assegurar que allà la nena només hi parla català. Un català clar i ben articulat. Res de “sabir” ni mescles estranyes. Primer senyal que la massa bastarda es comença a esfilagarsar. Ho visualitzo així, una bola de plastilina que es va esquinçant fins a formar els famosos dos fils paral·lels. D’una banda, està bé saber que és capaç d’anar pel món comunicant-se de manera intel·ligible. De l’altra, ja començo a sentir nostàlgia d’aquella massa lingüística primigènia, encara sense fracturar. Sempre m’ha intrigat la gent que no ha experimentat la fractura en el moment mateix d’adquirir del llenguatge, i que per tant ha tingut una massa inicial no-bastarda, impol·luta i sòlida. Quina mena de certesa original deu emanar d’això? Quin arrelament inequívoc? La imaginació se’m dispara cap a conclusions inflamades, poc raonables. Parlar una sola llengua des del bressol deu ser com créixer en una llar unificada, penso aleshores, en lloc d’acostumar-se a peregrinar sempre entre dues llars.

Leslie Jamison: I was myself a “child of divorce”, as they say, as if divorce were a parent

Qualsevol fill del divorci —fins i tot d’un divorci dels noranta— podrà evocar el fet de rebotar d’una casa a l’altra, la motxilla amb quatre bàsics que s’acaba assimilant a la pell. Les aliances amb indrets i rutines que fluctuen al llarg dels anys. Al final per motius pràctics et fas la casa a l’espai de transició. Et mires el món des d’una esquerda, o des d’una falla geològica. Des de la voluntat adulta es poden prendre mesures per revertir aquest punt de vista: reclamar el dret a una llar sencera, condemnar la diglòssia, declarar la primacia d’una llengua sobre l’altra. O afegir fractures, adoptant terceres i quartes llengües fins a crear un trencadís prou equilibrat per a resultar agradable. Però temo que aquests trucs adults tenen poc a fer contra el pes la massa primigènia. Sospito que el més habitual és quedar-se per sempre més al llindar, com Beckett, el desarrelat que poc abans de morir escriu en un francès comment dire—comment dire, i tot seguit, en anglès: what is the word—what is the word.

Valeria Luiselli: El lenguaje que habita Beckett, traductor de sí mismo, es un espacio intermedio entre un lugar y otro, un afuera y un adentro: el marco de una puerta

Del sabir, la llengua bastarda dels mariners mediterranis, me’n va parlar un editor italià a principis del passat desembre. Un petit restaurant al centre de Roma. Havíem arribat els primers i no teníem massa cosa a dir-nos. A la paret hi havia un mapa de l’imperi romà i l’editor va aprofitar-lo per trenar anècdotes marineres. Aleshores feia una setmana que voltava per Itàlia, i havia après a comunicar-me amb una versió pròpia del sabir, barreja de català, italià i castellà. El més interessant dels intercanvis solia ser el que quedava al llindar, la terra de ningú on les paraules desborden el seu significat. A Trento, una metgessa d’urgències explicava anècdotes de la guàrdia nocturna a Venècia: un home es va empassar un paper daurat per veure si apareixia a la radiografia, un borratxo va caure al canal i assegurava que l’havia mossegat un peix. Les meves llacunes en la comprensió donaven a les anècdotes una aura de faula o llegenda. El paper daurat es convertia en un lingot d’or; el borratxo del canal, en un vell pescador atacat per una piranya.

En una altra ciutat, en una presentació del llibre, la traductora va fallar a última hora i els llibreters van improvisar un substitut. El substitut parafrasejava de manera lliure i creativa, i tot plegat va ser un exemple pràctic del funcionament i els límits del llenguatge. La distància que hi havia entre les meves frases i el que el substitut traduïa al públic era la mateixa que sovint hi ha entre la matèria primera al meu cap i les meves pròpies frases. Aquells dies em preocupava força aquesta distància: era com si s’hagués trencat la cadena alquímica que transforma l’experiència en relat. Als trens llegia un assaig de Valeria Luiselli, d’abans que es passés a l’anglès, i em sembla recordar que els sots a les voreres del DF li servien per evocar aquesta mena de forats en l’expressió. Als forats hi ha la cosa inexpressable, i escriure era una manera d’avançar de puntetes al seu voltant. Aquella estranyesa que de sobte provoca una paraula concreta, després de repetir-la molts cops, s'estenia a tot el llenguatge.

Quan el N parla català amb la meva filla, el que produeix és un italocatalà de creació pròpia. Això afegeix declinacions i matisos nous a l’expressió oral de totes dues. Aquests dies crepusculars d’estiu, ella exigeix el seu gelat de fràgola i crida arrivedercis passionals a desconeguts del carrer. Jo em trobo sovint, i sense motiu aparent, pronunciant mentalment totes les síl·labes del sintagma portapepe di legno. Penso que l’italià se m’està revelant, però en realitat és l’italià particular d’ell, que el va aprendre a base d’intuïció i amor per les frases de tres o quatre escriptors. Em fa la sensació que ens hem trobat tots tres a l’esquerda, o en una mena d’encreuament d’esquerdes: a l’espai bastard de transició que travessem des de petits amb la motxilla a l’espatlla, on el sabir és la llengua franca.